És difícil sentir-se extranger en una ciutat on hi ha representades totes les nacionalitats. Potser per això la seu de la ONU està a NY...
Amigues, amics,... he trigat una mica a donar senyals de vida, però estic bé. Us trobo a faltar perquè podríem dir que encara no conec a ningú, més enllà del meu company de pis (un personatge bastaaaaant curiós que coneixiereu més avall). Fa uns dies va arribar a la ciutat la Gemma, una companya de classe que fa l'exchange a la mateixa universitat que jo, la qual cosa m'ha abstret de la solitud dels primers dies. Però solitud no és sinònim d'avorriment, perquè com tota gran ciutat, a NY és impossible avorrir-se, i molt menys, quan acabes d'arribar-hi.
Durant aquestes dues setmanes m'he didicat a recórrer els barris de
Manhattan, a la recerca del que més s'adaptés a l'experiència que tinc ganes de viure. Des de l'Upper West Side, que és on estic ara (ubicat al costat oest del Central Park), fins a Chinatown, passant per Soho, Lower East side, Midtown, Hells Kitchen (bonic nom per un barri)... i el que més m'ha agradat fins ara: West Village. Pel que m'han dit, West Village és un barri on les protagonistes de Sexo en Nueva York hi fan bastanta vida... i no m'extranya. WV és un petit poblet dintre de Nova York. Si ho traduïm a la manera barcelonina, seria un mix entre Gràcia (per l'ambient friendly) i el Born (pels restaurants, les botiguetes...), però format petits blocs de vivendes de 4 pisos, que ells anomen
brownstone (perquè son d'obravista de totxo marronós) i també
townhoses, que tendeixen a ser una miqueta més elegants. Aquest tipus de cases no són patrimoni d'aquest barri ni, de fet, tampoc dels EUA, però a West Village hi prodominen per sobre dels grans edificis de vivendes i oficines que caracteritzen NY. La zona del Village (ja sigui a l'est, a Grenwich o a l'oest) és la que he escollit per viure, tot i que de moment, encara no he aconseguit trobar-hi un apartament que encaixi en el meu pressupost.
A part de patejar-me la city, també he sortit força i he pogut conèixer -de la mà del Shantanu, el company de pis- alguns dels locals més exclusius de la ciutat, clubs absolutament espectaculars on no he tingut cullons de demanar ni aigua de l'aixeta, per por d'arruinar-me. L'experiència de visitar aquests locals és molt recomanable, perquè fa molta gràcia veure les maneres dels pijos novaiorquesos, que poden gastar-se entre $100 i $2000 (o més!!) en una nit (entre rondes, propines, drogues, limusines, vestits, joies...). La meva mentalitat catalana i estalviadora m'ha obligat a respirar profundament deu vegades abans d'entrar a cadascun d'aquests antrus luxurientus... és too much! I joder, que la gent aquesta estan tots boníssims i boníssimes, bronzejats (en sol artificial), esculpits (en gimnasos i quiròfans), vestits (per Gucci, Ralph Lauren, Donna Karan), i recolzats per una American Express Negra, que es veu que és lo más!) . Total, que jo empolainat amb un tallat de cabell de barber de barri, vestit amb roba més barata que la copa que s'estan prenent... cantava com una ballarina amb xiruques. Però el moment màgic arriba quan li dius a algun d'aquests superguais que ets de Barcelona. Com si els ho haguessin ensenyat a l'escola, tots diuen Ohhh!! Wonderful!! It's one of my favourite cities!! I've been there! Awesome!! I would like to live there!!! I a tu se't queda cara de tonto perquè acabes d'instalar-te a NY des de Barcelona. Com diuen els Pets a la tornada d'aquella cançó <<és tan cert, que ningú es conforma amb el que té...>>.
A part de sortir per locals pijos, també he pogut conèixer els millors locals gays de la ciutat, evidentment, acompanyat pel meu inseparble company de pis, en Shan (que no pel que m'ha dit, no és família de'n Shin). Com ja sabeu, jo sóc straight, paraula que he hagut d'aprendre per poder sortir viu d'aquests locals, per tant el no-straight de la casa és... ell, esclar. I com que el Shan s'ha converitit en el meu guia (o gaya), al final et dóna la sensació que lo realment difícil a NY és trobar algun local que no sigui gay. S'ha de reconèixer que els locals d'ambient, acostumen a estar molt bé (decoració, animació, música...). Diuen els newyorkers que NY és una ciutat molt gay en general i segons les seves estimacions extraoficials el 40% dels seus habitants ho són. Jo no crec que sigui tant, però és la seva paraula contra la meva i a jutjar per l'experiència que he tingut fins ara... sembla que ho sigui el 100%!!
Així que un dia vaig decidir sortir sol i anar a un local on poder escoltar grups desconeguts en viu. High level, tu. En això si que ens dónen deumil patades. Per experiència pròpia sé que a BCN costa un culló trobar locals per tocar, però també per poder escoltar bons músics amb futur prometedor. A NY hi ha molts locals on programen música en directe i com que hi ha tants músics disposats a tocar, el que fan els locals és programar un artista per hora, entre les 6pm i les 12pm. És a dir, que et pots apalancar en una taula i veure 6 músics diferents en un vespre, tots de bastant nivell, estils variats... Aquell dia vaig tenir oportunitat de xerrar un ratet (uns 2' com a molt) amb una de les cantautores que van passar pel local. Es diu
Kailin Garrity i és un mix entre la Sherill Crow i la Norah Jones. Tot i que la seves lletres són una mica simpletes (com les de la majoria d'artistes nord-americans), s'ha de reconèixer que la tia s'ho curra molt i a part de cantar de meravella, toca la guitarra molt decentment i té un directe proper i entranyable. No faré cap comentari sobre lo tremenda que està (no ho puc evitar!).
I res, com que és la primera entrada que publico sobre NY, m'he enrrollat un molt, però tranquils que les properes seran mooolt més curtes i audiovisuals.
Com diuen aquí: Regards and take care!
