A La 2. Cada dimecres a les 23:30 o encara millor:
http://muchachadanui.rtve.es/
viernes, 20 de junio de 2008
viernes, 25 de abril de 2008
UN MANIQUÍ QUE DISTREU...
Mira't la foto 5 segons... tanca els ulls i respon la següent pregunta: "De quin color és el biquini?"
miércoles, 16 de abril de 2008
miércoles, 19 de marzo de 2008
TENS UN MINUT?
Parlo des d'una posició de respecte total a qualsevol causa que mereixi ser respectada.
Em fot un pal tremendo cada vegada que, quan camino pel carrer, em ve un tio de Greenpeace, Intermón o Insolidaris Sense Fronteres, i em pregunta "tens un minut?".
Si que tinc un minut -normalment- però no comparteixo gens que aquestes organitzacions utilitin estratègies proselitistes invasives per captar fons, socis o elquesigui. No em semblaria malament que instal·lessin un petit un xiringuito al carrer, al qual qualsevol vianant s'hi pogués acostar VOLUNTARIAMENT. Però no, el que fan és posar-se al mig del teu pas i t'obliguen a donar-los llargues, la qual cosa em fa sentir insolidari, egoista i, fins i tot, mentider, perquè involuntariament em surt un "no, merci, ja sóc soci", cosa que podria ser certa en el cas d'Insolidaris Sense Fronteres, però no en el de les altres ONG esmentades.
Activitats com aquesta, o la que he comentat anteriorment del DNI (veure entrada del 13/11/07), formen part d'aquesta invasió constant de la intimitat de la qual som víctimes innocents cada sant dia de la nostra miserable vida. Espero que el Déu de torn em perdoni algun dia per ser tan egoista i no voler "ser informat" de l'enorme ventall de causes solidaries existents.
Però les ONGs no són les úniques entitats que utilitzen aquest mètode. Suposo que tothom ha passejat algun dia per algun centre comercial tipus Glòries... No us fan pena els pobres xavals que fan de comercials del RACC o Bankinter, o qualsevol d'aquestes empreses que instal·len els oficines de captació de clients als centres comercials. Perquè els d'Insolidaris Sense Fronteres ho fan voluntàriament, perquè creuen en la causa, però aquests pobres nois i noies del RACC, que deuen cobrar bona part del seu sou en comissions per vendes, per a ells és una qüestió de supervivència. Perdoneu que passi de vosaltres... no tinc cap "cuenta naranja" ni la tindré mai (i menys si me l'intenteu vendre quan vaig a comprar vi barat al Carrefour per emborratxarme de solitud)... i quedaria lleig d'especificar-vos per on es pot fotre la vostra empresa la seva immillorable assegurança dental... SÍ QUE TINC UN MINUT, però m'agradaria poder caminar pel carrer lliurement, sense haver de donar-li llargues a ningú, sense haver de disculpar-me per no voler ser soci de Greenpeace mentre el planeta s'escalfa. Quan em torni a trobar amb el tiu d'Insolidaris Sense Fronteres, m'hi apunto.
Em fot un pal tremendo cada vegada que, quan camino pel carrer, em ve un tio de Greenpeace, Intermón o Insolidaris Sense Fronteres, i em pregunta "tens un minut?".
Si que tinc un minut -normalment- però no comparteixo gens que aquestes organitzacions utilitin estratègies proselitistes invasives per captar fons, socis o elquesigui. No em semblaria malament que instal·lessin un petit un xiringuito al carrer, al qual qualsevol vianant s'hi pogués acostar VOLUNTARIAMENT. Però no, el que fan és posar-se al mig del teu pas i t'obliguen a donar-los llargues, la qual cosa em fa sentir insolidari, egoista i, fins i tot, mentider, perquè involuntariament em surt un "no, merci, ja sóc soci", cosa que podria ser certa en el cas d'Insolidaris Sense Fronteres, però no en el de les altres ONG esmentades.
Activitats com aquesta, o la que he comentat anteriorment del DNI (veure entrada del 13/11/07), formen part d'aquesta invasió constant de la intimitat de la qual som víctimes innocents cada sant dia de la nostra miserable vida. Espero que el Déu de torn em perdoni algun dia per ser tan egoista i no voler "ser informat" de l'enorme ventall de causes solidaries existents.
Però les ONGs no són les úniques entitats que utilitzen aquest mètode. Suposo que tothom ha passejat algun dia per algun centre comercial tipus Glòries... No us fan pena els pobres xavals que fan de comercials del RACC o Bankinter, o qualsevol d'aquestes empreses que instal·len els oficines de captació de clients als centres comercials. Perquè els d'Insolidaris Sense Fronteres ho fan voluntàriament, perquè creuen en la causa, però aquests pobres nois i noies del RACC, que deuen cobrar bona part del seu sou en comissions per vendes, per a ells és una qüestió de supervivència. Perdoneu que passi de vosaltres... no tinc cap "cuenta naranja" ni la tindré mai (i menys si me l'intenteu vendre quan vaig a comprar vi barat al Carrefour per emborratxarme de solitud)... i quedaria lleig d'especificar-vos per on es pot fotre la vostra empresa la seva immillorable assegurança dental... SÍ QUE TINC UN MINUT, però m'agradaria poder caminar pel carrer lliurement, sense haver de donar-li llargues a ningú, sense haver de disculpar-me per no voler ser soci de Greenpeace mentre el planeta s'escalfa. Quan em torni a trobar amb el tiu d'Insolidaris Sense Fronteres, m'hi apunto.
miércoles, 20 de febrero de 2008
lunes, 4 de febrero de 2008
sábado, 2 de febrero de 2008
PER QUÈ NO MOLA LA CUINA AMERICANA?
Ha costat. Innocent de mi, vaig pensar que trobar pis a NY tampoc seria tan tan tan complicat... i efectivament, complicat no ho és. Però has de tenir una paciència de sant (o un pressupost digne del vaticà). D'entrada has de canviar la teva estructura mental, perquè el seu concepte de pis no és el mateix que el nostre. De fet, m'atreviria a dir que la "cuina americana" es va inventar a Manhattan perquè els va resultar impossible encabir una cuina separada en espais tan reduits. Així va néixer la fusió entre la cuina i el menjador. La següent víctima de la liposucció espaial progressiva va ser aquell quartet que nosaltres tenim i on s'hi posa la rentadora-secadora i una finestra que dona al celobert i on acostumem a estendre roba. Això va donar lloc a una estesa de bugaderies regentades (normalment) per asiàtics, o bé una bugaderia comunitària per tota la comunitat de veïns al "basement" de l'edifici. De tot això en podrien sorgir un seguit d'investigacions sociològiques absurdes que, probablement, ens portaríen a les següents conclusions:
1) L'extraordinària oferta de menjar "take away" a la ciutat té l'origen en la manca d'una cuina com Déu mana a les llars.
2) La cuina americana (en el sentit gastronòmic) és una kk per l'absència d'espais domèstics d'experimentació.
3) Els novaiorquesos, generalment, renten els draps bruts fora de casa.
I posats a fer, un parell de conclusions més de caire personal:
4) M'haurien de donar crèdits extres a la universitat per haver trobat un pis decent en menys de tres setmanes de recerca.
5) La desesperació humana augmenta proporcionalment al nombre de pisos visitats i els teus estandards de qualitat cauen de forma inversament proporcional.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
